Texto integro del manifiesto pronunciado por el arquitecto Elías Torres, premio Nacional de Arquitectura 2016 y Premio Ramon Llull 2008, en defensa del Club Náutico de Ibiza. La lectura ha tenido lugar esta tarde en las instalaciones de la cuasi centenaria entidad pitiusa, cuya concesión expira el próximo mes de mayo.
La cultura es la manera de vivir en comunidad de un grupo social heterogéneo. Lo decía, más o menos así, el poeta angloamericano T. S. Eliot. (Thomas Stearns Eliot).
La cultura de Ibiza que he compartido durante décadas venía de un mundo ancestral de escaseces compartidas. Hoy en día, la especulación, el consumismo, la pretensión y la exhibición han hecho casi desaparecer aquella forma de vida. Incluso, las antiguas tradiciones se han convertido en escenografías sin alma.
De aquella cultura queda algún testigo, y el más visible y significativo es el Club Náutico de Ibiza. De si es posible que, con el tiempo, surja una nueva sociedad como la que hizo instituir este Club, no se tienen señales que ofrezcan optimismo.
El Club Náutico todavía late, está vivo y sigue manteniendo encendida la llama de relaciones sociales abiertas a todo el mundo. Ahora es visto como un pequeño trozo de tierra sobre el mar, deseado por especuladores sinvergüenzas, que no entienden ni estiman el papel y el significado de este Club y de lo que representa para la identidad de la sociedad ibicenca.
Hay que recordar la histórica, libre y limpia plaza de agua que fue la bahía del puerto de Ibiza para la isla, y como aceptó, con naturalidad, la solitaria incrustación del pequeño Club Náutico el 1925 con el nuevo astillero. En los años 60 empezó la ocupación desordenada, remendada y destructiva de aquella agua tan tranquila. Y así sigue… como también sigue en la isla.
El Ministerio de Transportes y Movilidad Sostenible, del cual depende Puertos del Estado, ha adquirido esta nueva denominación, adaptada a los tiempos de corrección que corren.
El Club Náutico tiene también como bandera, desde su origen, valores de sostenibilidad públicos. Valores que se han ido adaptando a las necesidades sociales de los nuevos tiempos para relacionarse con el mar, sirviéndose de ella con el máximo respeto.
Los numerosos socios del Club representan cuatro generaciones de ciudadanos que se han ido transmitiendo y enseñando experiencias, con el sentimiento de pertenecer a una sociedad que simboliza valores muy diferentes a los de las poderosas marinas vecinas, que invaden el puerto ibicenco.
La alternativa a la continuidad del Club Náutico, con las actividades que ahora lo definen, parece encaminada a quedar en manos del muy lucrativo negocio de aparcamiento de barcos de lujo y posibles restaurantes afines.
No es solo “SALVAMOS SE CLUB”. Es también “AUTORIDADES, SALVEN USTEDES EL CLUB”; una institución arraigada y muy anclada a la sociedad y en la ciudad. NO LA HUNDAN, NO LA DEJEN MORIR.
Si el Club Náutico de Ibiza desaparece, quedará liquidada definitivamente una manera de vivir y de ser de los ciudadanos de Ibiza. Dejen que la gente que formamos el Club podamos seguir estimando la isla y su mar, que es el de todos.
Los que hoy estamos aquí, y que fuimos también hace un año, somos el testigo de que no queremos que, con el ahogamiento del Club, se borre del todo el que queda de una cultura que deseamos seguir transmitiendo a futuras generaciones.
Versión original en catalán:
La cultura és la manera de viure en comunitat d’un grup social heterogeni. Ho deia , més o menys així, el poeta angloamericà T. S. Eliot. (Thomas Stearns Eliot).
La cultura d’Eivissa que he compartit durant dècades venia d’un món ancestral d’escassetats compartides.
Avui dia, l’especulació, el consumisme, la pretensió i l’exhibició han fet quasi desaparèixer aquella forma de vida. Fins i tot, les antigues tradicions s’han convertit amb escenografies sense ànima.
D’aquella cultura en queda algun testimoni i el més visible i significatiu és el del Club Nàutic d’Eivissa. De si és possible que, amb el temps, sorgeixi una nova societat com la que va fer instituir aquest Club, no se’n tenen senyals que ofereixin optimisme.
El Club Nàutic encara batega, està viu i segueix mantenint encesa la flama de relacions socials obertes a tothom. Ara és vist com un petit tros de terra damunt la mar, desitjat per especuladors pocavergonyes, que no entenen ni estimen el paper i el significat d’aquest Club i del que representa per la identitat de la societat eivissenca.
Cal recordar la històrica, lliure i neta plaça d’aigua que va ser la badia del port d’Eivissa per a l’illa, i com va acceptar, amb naturalitat, la solitària incrustació del petit Club Nàutic el 1925 amb la nova drassana. Als anys 60, va començar la ocupació desordenada, apedaçada i destructiva d’aquella aigua tan tranquil·la. I així segueix…com també segueix a l’illa.
El Ministerio de Transportes y Movilidad Sostenible, del qual depèn Ports de l’Estat, ha adquirit aquesta nova denominació, adaptada als temps de correcció que corren.
El Club Nàutic té també com a bandera, des del seu origen, valors de sostenibilitat públics. Valors que s’han anat adaptant a les necessitats socials dels nous temps per relacionar-se amb la mar, servint-se d’ella amb el màxim respecte.
Els nombrosos socis del Club representen quatre generacions de ciutadans que s’han anat transmetent i ensenyant experiències, amb el sentiment de pertànyer a una societat que simbolitza valors molt diferents als de les poderoses marines veïnes, que envaeixen el port eivissenc.
L’alternativa a la continuïtat del Club Nàutic, amb les activitats que ara el defineixen, sembla encaminada a quedar en mans del molt lucratiu negoci d’aparcament de barcos de luxe i possibles restaurants afins.
No és solament “SALVEM ES CLUB”. És també “AUTORITATS, SALVIN VOSTÈS ES CLUB”; una institució arrelada i ben ancorada a la societat i a la ciutat. NO L’ENFONSIN, NO LA DEIXIN MORIR.
Si el Club Nàutic d’Eivissa desapareix, quedarà liquidada definitivament una manera de viure i de ser dels ciutadans d’Eivissa. Deixin que la gent que formem el Club puguem seguir estimant l’illa i el seu mar, que és el de tots.
Els que avui estem aquí, i que vàrem ser-hi també fa un any, som el testimoni de que no volem que, amb l’ofegament del Club, s’esborri del tot el que queda d’una cultura que volem seguir transmetent a futures generacions.


